Punts d'interès

Segons la documentació de l'època, l'any 1823 el cementiri no tenia cap tancament, hi havia nínxols oberts i els gossos hi campaven lliurement. La primera porta es va instal·lar l’any 1826, quan l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla en va adquirir la propietat, i es va remodelar l’any 1872, tot respectant l’estil i les formes de la porta primigènia. En aquesta portalada constava la inscripció: “Liste gradum manesque levans meditare viator postremum cunctis non procul esse diem”, que vol dir: "El viatger, alçant el pas i romanent despert, sap que el darrer dia no és lluny per a tothom”.

La porta està coronada per l’emblema de l’hospital, que combina les onades de l’ensenya de la ciutat amb la tau del capítol catedralici.

Joan Smith Sinnot va ser brigadier de la Reial Armada i enginyer director de Marina. L'any 1799 fou nomenat director de les obres del nou port i, a partir de 1808, va ser corregidor de la ciutat. Va promoure la construcció del cementiri i fou un dels primers a ser-hi enterrat quan va morir víctima de l’epidèmia de febre tifoide que va assolar la ciutat entre 1809 i 1811. L’any 1931 les seves despulles van ser traslladades al nínxol número 9 de l’illa de la Mare de Déu de la Mercè i, més tard, al número 30 de l’illa de Sant Oleguer. Finalment, l’any 1993 van ser dipositades en aquest mausoleu, obra de l’escultor Bruno Gallart, on es conserva la làpida original amb el text: “IL. D. JOAN SMITH, MILITUM. TRIBUNO ARTIFIALIS PORTUS TARRAC. DIREC.”

Teodoro Reding von Biberegg y Freüler va ser un militar d’origen suís al servei del rei d’Espanya. Va ser l’artífex de la victòria de la batalla de Bailén, el 19 de juliol de 1808, la primera gran derrota de l’exèrcit napoleònic. Va arribar a Catalunya a finals de 1808 per combatre contra l'ocupació francesa i va establir la seva residència a Tarragona. Poc després va ser nomenat capità general de Catalunya i va intentar reorganitzar l’exèrcit. Va caure derrotat a la batalla de Pont de Goi, on va rebre diverses ferides de sabre. Finalment, moria el 23 d’abril de 1809 a conseqüència de l’epidèmia de febre tifoide que assolava la ciutat.

Va ser dipositat en un panteó provisional fins a l’any 1892, quan se'n va edificar un de nou per acollir les seves restes. Aquest panteó és propietat del Ministeri de Defensa i consta com el número 1 del cementiri.

És un dels panteons més grans del cementiri i el més característic del seu skyline. Construït a imitació del mausoleu d’Helicarnàs, el van ordenar construir els marmessors testamentaris del senyor Antoni de Suelves, vuitè marques de Tamarit, l’any 1893, tot i que el disseny data de l’any 1875 i està signat per l’arquitecte toulousenc Paul Pujol.

Domènec Batet i Mestres va ser un militar de carrera que, amb la proclamació de la República, va ser nomenat capità general de Catalunya i que va destacar per la seva prudència i respecte al règim democràtic. L’any 1936 fou nomenat capità general de Burgos, on va negar-se a secundar el cop d’estat de juliol de 1936. Per aquest motiu fou condemnat per un tribunal militar i afusellat al camp de tir de Vista Alegre. Les seves despulles van arribar discretament al cementiri de Tarragona, procedents de Burgos, el 12 de desembre de l’any 1957.

Juntament amb Rosa Lleonart i Francesca Ortiga, Rosa Venes, coneguda com la rossa de la Rambla, és una de les heroïnes que van lluitar contra l’exèrcit francès durant el setge de Tarragona l’any 1811, per la qual cosa va ser guardonada amb el grau de subtinent. Originària d’Olesa de Montserrat i casada a Barcelona amb Simó Lloberas, va acabar residint a Tarragona. El fill gran, Simó, va ser alcalde liberal de la ciutat. El cos de Rosa Venes està inhumat al panteó número 11, on també hi ha el cos d’Eduardo Serrano Suñer, director de la Junta d’obres del port ciutat durant els anys 1939-1972.

La capella del cementiri es va construir en algun moment incert entre els anys 1809 i 1825 i, a partir de l’any 1826, quan l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla ja n’era el propietari, es va arranjar i embellir amb decoracions de l'escultor Vicenç Roig, Vicentó. L’any 1893 es va redactar un projecte per construir-ne una de nova a la placeta de la via de Sant Joan, que no va tirar endavant. Des d’antic, personatges pudents de la ciutat escullen les immediacions de la capella per destinar-hi les seves sepultures. Així mateix, des de l’any 1930 els canonges de la catedral de Tarragona s’inhumen a la cripta de la capella.

L’any 1893 l’escultor Fèlix Ribas, sota la direcció d’obres de l’arquitecte Ramon Salas i Ricomà, va urbanitzar aquesta placeta i es van construir els mausoleus del voltant. En aquest espai trobem làpides d’estil modernista com la de la família Guinovart (mausoleu número 6), amb dissenys de Josep Maria Jujol i elaborades pel taller Arana i Bru. Hi destacaven la làpida sepulcral de la família Dalmau, la de la família Tarrassa Alvira i la de la mateixa família Arana, ara desaparegudes. Jujol també va dissenyar altres làpides, que avui ja no existeixen, com la del senyor Emilio Montserrat Garcia i la dels frares caputxins de la ciutat. El mateix Ramon Salas i Ricomà està inhumat en el mausoleu número 12 situat en aquesta placeta.

El 8 de maig de l’any 1997 es va col·locar, al bell mig de la plaça, la imatge Ascensió del Senyor, obra de l’escultor Bruno Gallart, autor de la imatge de Santa Tecla que corona la porta d’entrada a l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla.

A la via de Sant Joan es troben els panteons més imponents del cementiri. A la dreta, a l’agrupació de la Mare de Déu dels Dolors, se situen els més antics, la majoria dels quals van ser construïts entre els anys 1870 i 1887. Hi destaquen el panteó del Baró de les IV Torres amb els marquesos de Grigny i el comte d'el Asalto; els de la família Lloberas, on descansa l’heroïna Rosa Venes; els de la família Brigman o el d’Antoni Salas Sabater. Aquests panteons són obra d’arquitectes de renom com Magí Tomàs Secall, Ignasi Jordà, Antoni Rovira Rabassa o Francesc Barba i Masip.

. 

Entre aquests panteons, construïts a partir de l’any 1883, destaquen els dels marquesos de Tamarit, de la família Banús, de la família Sardà Gil, dels Guasch i dels Rius i Muntaner, on resta inhumat Marià Rius, comte de Rius. En aquest espai també trobem les sepultures de diverses ordes religiosos de la ciutat, com la dels pares cartoixans, la companyia de Santa Teresa de Jesús i la congregació missionera de les Teresianes Descalces. Hi destaca també la presència del panteó militar i altres sepultures, obra dels arquitectes Ramon Salas i Ricomà, Joan Miquel Fontanilles i Pau Monguió.

L’any 1887, amb el trasllat del mausoleu de la família Masalles –que fins aleshores estava situat a la intersecció entre la via de Sant Joan i la via de la Redempció– s’inaugura aquesta agrupació de panteons. Uns anys més tard, l’any 1898, s’hi va construir el de la família Ballester –avui abandonat i que simulava una mastaba custodiada per dos guardians– i l’any 1935, el de la família Bonet, d’aire racionalista, obra de l’arquitecte Antoni Pujol Sevil. Els següents pertanyien a la família Soliano, la família Ollé i a Francisco Portillo.

L’any 1878  s’inaugurava la primera capella sufragada per qui fou alcalde de la ciutat, Plàcid Maria de Montoliu i de Sarriera. Era la primera de les 21 capelles que estan ubicades al llarg de la via de la Mare de Déu de l’Olivera. Uns anys més tard, la família Foxà va fer construir dues capelles bessones, que avui estan en desús, així com la família Batet. Destaca per la seva reixa monumental la capella de la família López Beltran, aixecada l’any 1900, de caràcter modernista, obra de l’arquitecte Josep Pujol Brull i de l’escultor Baldomero Cabré. També mereix un esment especial la de la família Cobos Lindeman, construïda l’any 1920 i dissenyada per l’arquitecte Alfons Barba Miracle.