Història del cementiri
El 27 de febrer de l’any 1809 tenia lloc la primera inhumació al cementiri nou de Tarragona. Uns dies més tard hi rebia sepultura Joan Smith Sinnot, corregidor de la ciutat i impulsor de la construcció de l’esmentada necròpolis.
A principis de l’any 1809 la ciutat vivia una època difícil. Des de finals de desembre de l’any anterior l’entrada de l’exèrcit francès a Barcelona va comportar la fugida massiva d’una gran quantitat de refugiats, entre militars i exiliats, cap a Tarragona. La ciutat, petita i confinada dins els murs de la muralla, va veure com la seva població creixia de manera desmesurada i com també augmentaven les situacions d’amuntegament i insalubritat. Així, en pocs mesos, la ciutat passaria de poc més de 8.000 habitants a més de 15.000. Aquesta situació, agreujada per l’epidèmia de febre tifoide que amenaçava la població i provocava milers de morts, va col·lapsar l’antic cementiri, propietat de l’Església, ubicat al costat dels murs de la catedral, als peus de la capella de Santa Tecla, i també de l’antic Hospital de Santa Tecla, on encara s’observa una creu en un dels seus carreus, a la zona del carrer de les Coques.
Les circumstàncies del moment van forçar les autoritats a donar compliment a la Reial Cèdula de Carles III de 3 d’abril de 1787 que ordenava situar els cementiris a l’exterior de les poblacions. Per a la seva construcció es requeria l’acord entre les autoritats civils i eclesiàstiques i s’establia la ineludible condició de traslladar-los a les rodalies de les poblacions, en espais ventilats i distants de les cases del veïnat. L’execució havia de comportar el menor cost possible i aquest va ser el cas del cementiri Tarragona. La iniciativa es va impulsar des de la Junta de Corregiment de la ciutat, encapçalada pel seu corregidor Joan Smith, i estava avalada per l’arquebisbe i el capítol de la catedral, als quals corresponia pagar la meitat del cost de la compra. L’altra meitat corresponia a l’ajuntament, però la Junta va avançar-ne els diners. Finalment es va adquirir una partida de terra propietat de l’advocat Francesc Seguí, propera al camí de l’ermita del Llorito, a la partida de Terres Cavades, als peus de la muntanya de l’Oliva. Per tal de contribuir a les obres i al manteniment del nou cementiri es va destinar part de l’impost del vi encomanant les primeres obres de construcció al mestre Campanà.
Malgrat les bones intencions, passada la guerra i dissolta la Junta de Corregiment, el cementiri es trobava en un estat de deixadesa absoluta. No s’hi havia construït cap tanca i l’any 1815 el governador militar i polític va manar fer-ne una, que es va enderrocar l’any 1823. Els documents de l’època diuen que hi havia nínxols oberts i que els gossos hi campaven lliurement. Davant d’aquesta situació, l’Hospital de Sant Pau i Santa Tecla va passar a fer-se’n càrrec, segons l’escriptura de cessió el 22 de desembre de l’any 1825.
La primera tasca que va fer l’hospital va ser la de subhastar les obres de reconstrucció de la tanca i encarregar l’elevació del primer plànol del qual tenim notícia. L’obra va ser adjudicada a Joan Rodríguez i uns mesos més endavant s’encarregà la portalada al mestre de cases Magí Tomàs. Van seguir l’arranjament de la capella, la construcció de 159 nous nínxols, l’obra de l’escalinata i la plantació de xiprers i oliveres.
L’any 1844 veia la llum el primer reglament del cementiri i amb ell les primeres làmines de títols de propietat de nínxols, que foren impreses a Barcelona pel litògraf Bodiu.
A partir de la segona meitat del segle XIX el cementiri viurà un esclat constructiu amb la fabricació de noves sepultures, des de les tombes més humils fins als mausoleus i panteons més ostentosos, passant per la construcció, també, de sarcòfags, capelles i hipogeus. Algunes foren dissenyades per arquitectes de renom com Francesc Barba i Masip, Josep M. Pujol de Barberà, Ramon Salas i Ricomà o Josep Maria Jujol.
La construcció de noves sepultures presentarà repetidament la necessitat de fer reformes generals al cementiri i l’aixecament de nous plànols. Així, l’any 1866 s’hi va dur a terme una ampliació i sabem, també, que l’any 1888 es va encarregar l’aixecament d’un plànol al senyor Joaquim Bordons i Wehrle. També ho faran, en èpoques diferents, els arquitectes Francesc Barba, Pau Monguió i Ramon Salas.
L’any 1887 va tenir lloc una altra ampliació del cementiri, aquesta vegada per tal de poder destinar una part de la parcel·la a cementiri neutre.
El 22 de març de l’any 1933 es va executar l’acta de requisició del cementiri, tal com regia la llei de secularització de cementiris de 30 de gener de 1932. Segons aquesta disposició, el cementiri havia de passar a ser regit i administrat per la municipalitat i l’hospital en va perdre tots els drets. Finalment, el maig de l’any 1939 es va retornar el cementiri a l’hospital.
L’any 1947 es va dur a terme una important ampliació amb la construcció de noves illes de nínxols. Aquesta actuació la va encapçalar l’arquitecte Juan Zaragoza i la van seguir moltes altres per tal d’adequar l’estat d’algunes illes i construir-ne altres de noves.
L’any 1966 l’ajuntament es va plantejar la desafecció del cementiri i la construcció d’un de nou de titularitat municipal però el projecte no va tenir èxit. Aquest projecte es va reprendre durant la dècada dels anys 1980 i, malgrat que s’havien iniciat les obres, finalment tampoc va culminar. A la fi, el 20 de desembre de l’any 1991 es va donar llum verda a la tan desitjada ampliació del cementiri. Aquesta ampliació la va dur a terme l’arquitecte Josep Maria Milà i Rovira.
L’any 2010, juntament amb la conselleria de Patrimoni de l'Ajuntament de Tarragona i l’Associació de víctimes de la repressió franquista a Tarragona, es va dignificar una de les fosses comunes del cementiri amb la col·locació d’una placa escultural amb els noms de les víctimes de la repressió franquista esdevinguda entre els anys 1939-1948 enterrades al cementiri de Tarragona. L’any 2019, amb la col·laboració del Fòrum de Tarragona per la memòria, es van senyalitzar de manera temporal les dues fosses comunes que restaven.
